la primera vegada

sempre vaig pensar que m'agradaria, tot i que d'amor, no n'hi haguera, però més bé fou per a riure.

sense llum. amb roba. després de sentir un relat de frustracions sistemàtiques per la seua part en les relacions de parella. en silenci, només interromput per dues trucades, que si bé aleshores semblaren inadequades, hui són un respir. va de bo. una amiga seua que li deixà de parlar un mes abans que començàrem a eixir, sense conéixer-nos, vol recuperar-li. un conegut meu em conta que després d'anys de patiment amb la seua família - amb morta i maltracte fins i tot - s'ha independitzat. que si volia anar a una festa per celebrar-ho. i a continuació, la pressa. "mon pare t'ha de dur a ta casa, afanyem-nos". que si acabem pel nostre compte. "va, posa't la ropa que jo mai m'he llevat". "i per cert, feliç aniversari". "no em crec que hàgem fet açò, però t'estime". "gràcies pels peluixos: per l'elefant del teu conegut ara independitzat, pel gosset de consum i per l'osset que duu una samarreta amb el meu nom envoltat de cors".

afortunadament, només foren necessaris tres cops més, insípids en major grau, per adonar-nos que allò era impossible de continuar. sóc guapo, interessant i llest. què feia amb aquell intent de marilyn monroe sense vida pròpia? probablement tastar la mediocritat per valorar més la perfecció. i tres mesos després continue buscant. tant em va horroritzar allò? però si només hi havia foscor i silenci!