el menjar i el cos

hi ha qui pensa que la zero és només una revista amb xics despullats i superficialitat. us assegure que no. la compre tots els mesos i sempre m'hi trobe amb reportatges compromesos. és el cas del de l'anorèxia masculina, en el número del juny, amb frases veritablement impactants:

- "el 15% dels homes gais o bisexuals pateixen anorèxia o bulímia"

- "els meus braços eren tan prims que em feia vergonya banyar-me a la piscina"

-"allò pitjor és perdre la teua independència"

d'una banda, em vaig commoure en veure'm a mi mateix en algunes situacions. visc obsessionat amb el meu físic i, especialment, amb el pes. tot començà amb els atacs de gula. qualsevol preocupació que em sorgeix la contrarreste amb menjar en grans quantitats. afortunadament, acò no ha transcendit perquè mai no he perbocat. però aquesta frase em féu tremolar: "necessitava omplir el meu estómac sis vegades al dia". doncs bé, cada vegada que caic en la temptació de fer-ho em sent culpable, inútil, incapaç d'assolir les meues fites, impotent. tot açò hi és, en el reportatge. i cada dia que aconseguisc controlar-me em sent més fort. tanmateix, hi ha un problema: puc confondre la necessitat de controlar la gula per no canalitzar l'ansietat menjant, cas en què la pèrdua de pes és un efecte secundari (el que havia guanyat era per excés de menjar), amb la pèrdua de pes com a finalitat per ella mateixa. és una gran errada, aquesta. i el pitjor és sentir-me satisfet quan algú em diu que estic massa prim, o que menge poc. mai he contingut la gana, així que no patisc cap transtorn alimentari, però la línia de separació entre l'obsessió amb el cos i l'anorèxia és molt fina. i tinc pànic a travessar-la.

d'altra banda, m'ha trasbalsat la sensació d'haver transmés els meus complexos irreals als altres. faig comentaris de merda a tothora, ofenses cap a les persones que pateixen sobrepés. la superficialitat té límits, com quan esdevé insultant per als altres. ara comprenc el mal que pot fer la meua superficialitat: quan et mortifica el teu cos qualsevol comentari pot ser feridor. quina llàstima que haja calgut llegir el testimoni d'un xic anorèxic tancat a un hospital per adonar-me'n!

la primera vegada

sempre vaig pensar que m'agradaria, tot i que d'amor, no n'hi haguera, però més bé fou per a riure.

sense llum. amb roba. després de sentir un relat de frustracions sistemàtiques per la seua part en les relacions de parella. en silenci, només interromput per dues trucades, que si bé aleshores semblaren inadequades, hui són un respir. va de bo. una amiga seua que li deixà de parlar un mes abans que començàrem a eixir, sense conéixer-nos, vol recuperar-li. un conegut meu em conta que després d'anys de patiment amb la seua família - amb morta i maltracte fins i tot - s'ha independitzat. que si volia anar a una festa per celebrar-ho. i a continuació, la pressa. "mon pare t'ha de dur a ta casa, afanyem-nos". que si acabem pel nostre compte. "va, posa't la ropa que jo mai m'he llevat". "i per cert, feliç aniversari". "no em crec que hàgem fet açò, però t'estime". "gràcies pels peluixos: per l'elefant del teu conegut ara independitzat, pel gosset de consum i per l'osset que duu una samarreta amb el meu nom envoltat de cors".

afortunadament, només foren necessaris tres cops més, insípids en major grau, per adonar-nos que allò era impossible de continuar. sóc guapo, interessant i llest. què feia amb aquell intent de marilyn monroe sense vida pròpia? probablement tastar la mediocritat per valorar més la perfecció. i tres mesos després continue buscant. tant em va horroritzar allò? però si només hi havia foscor i silenci!